En política econòmica és molt important tenir molt present allò que es adequat per a cada fase d’una crisi. Aquesta es va produir als Estats Uniors, però Europa ha estat la més gran perjudicada. La previsió de la seva profunditat podria ser una de les causes d’aquest fenomen. Si bé és cert que en el seu moment –o sigui el passat any– es van fer els deures per mantenir els estímuls i reforçar una incipient recuperació. Mentre es deixa per a més endavant la retallada del dèficit es busca l’expansió que aturi, sobretot, el problema de l’atur. No és casualitat que els premis Nobel d’Economia aquest any siguin, precisament, tres experts en temes laborals. La gran assignatura pendent es la innovació laboral. Tots la demanen, però ningú fa un pas valent endavant. Sí que és cert que el Govern ha posat en marxa mesures del servei d’ocupació per lluitar contra l’atur, com també mesures de caire social a través d’ajuts a la gent gran, subvencions diverses i un diàleg amb els agents socials. Es parla poc d’aquesta feina i massa dels ajuts econòmics.

Tots els governs afronten electoralment la perversió de la crisi i l’oposició es limita a criticar i contemplar el desgast que això provoca. Aquets posicionament no és just. Com tampoc la tendència d’esgarrapar encara més els recursos de l’obrer per tal de millorar el posicionament de les empreses. La frase dita pel president dels empresaris a Espanya de que per sortir de la crisi s’ha de treballar més i cobrar menys no pot ser més cínica. ¿Perquè no es demana que es treballi gratis? L’Estat ha de saber cuidar, ara més que mai, la política de prestacions i no desincentivar la política d’ajudar a trobar llocs de treball. Això només s’aconseguirà si sabem agermanar la política pública d’ocupació fent que casi l’oferta i la demanda. El Servei d’Ocupació és una eina molt important per reconduir els aturats que tenen dificultats a trobar nous contractes en la feina que realitzaven cap a altres camps que són ara més receptius. Els tres premis Nobel manifesten i tenen raó que el treball no és un bé homogeni i que hem de saber encaixar el servei de qui ofereix amb l’interès de la demanda, encara que es necessitin uns costos per arribar a aquest fi. En matèria laboral es necessita més o menys Estat –segons les circumstàncies– però no es pot prescindir d’ell i creuar-nos de braços davant un mercat no sempre transparent.

El més urgent en aquest moment és revisar el salari mínim i aconseguir contractes indefinits amb unes indemnitzacions potser menors però sempre justes. En matèria laboral només observem la feina pública per un costat i l’assistencial per part privada, que es redueix massa vegades a l’almoina.

Per a més informació consulti l'edició en paper.