La prohibició d’avortar al Principat és una realitat de la qual s’ha parlat en moltes ocasions. No per això, però, cal deixar de fer-ho. Ans el contrari. Les realitats de les dones, en ocasions adolescents, que es troben en aquesta situació són diverses i de complexitats diferents, però totes mereixen el mateix respecte. Cada any, vora aquestes dates, el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya cedeix les dades de les residents a Andorra que s’han desplaçat al país veí per interrompre el seu embaràs de forma voluntària a aquells periodistes que així ho han sol·licitat. L’any passat en van ser 114. Els mitjans ho publiquem. Els polítics ho valoren i les associacions de dones reclamen accions. Però cada any el tema segueix quedant en una pàgina de diari reiterativa i la qüestió quedarà tancada en un calaix fins que algú es mobilitzi, o fins a noves dades registrades.

Per sort, amb el pas del temps, cada vegada hi ha més persones que ocupen càrrecs polítics que posen sobre la taula la hipocresia que representa conèixer el nombre d’avortaments de les nostres ciutadanes –i, per tant, una realitat del país– i no fer res. De fet, ahir el partit que governa, Demòcrates per Andorra, ni tan sols va voler entrar a valorar les dades del darrer any.

Per a qualsevol persona forana és molt difícil d’entendre i més encara de compartir o donar suport a un país que ni tan sols està a favor de l’avortament en cas de violació, malformació del fetus o en cas de riscos greus per la salut física o psíquica de la mare.

Per defensar aquesta postura, més pròpia del segle passat que de l’actual, s’ha utilitzat sempre l’estructura de coprincipat. El cert és, però, que també semblava inadmissible per l’església fa un temps el divorci, i avui és un fet natural. S’entén que el copríncep episcopal no vulgui aprovar una legislació contrària als principis de l’església però, com va passar amb el divorci, pot abstenir-se.