Poc a poc, amb pas ferm i amb el seu objectiu al cap fins que l’aconsegueix. Així és l’Àngels Mach. Ella és d’aquell petit i reduït grup de persones que passi el que passi no escatimen ni un instant del seu temps a dedicar-lo a explicar a qui sigui la nostra cultura i el nostre país.
I és que quan penses en cultura a Andorra, tard o d’hora t’apareixerà l’Àngels (possiblement al costat de l’Antoni Pol) a qualsevol dels fotogrames dels darrers trenta anys del país.
Ahir li van fer un bon homenatge, merescut però possiblement insuficient, a una vida dedicada a la promoció de la nostra societat, al treball de formiga que, des de la Societat Andorrana de Ciències, va fent sense defallir amb el convenciment que la cultura no és només un passatemps o un espai d’oci, sinó que és educació i una inversió de futur, un espai per conèixer i reflexionar, per entendre’s i per conversar, tal i com és ella en el seu dia a dia.
L’homenatge, que se suma al que Àgora Cultural li va fer no fa massa mesos, és un homenatge a la seva feina feta, però més que res a la seva vinculació, tossuda i sovint d’idees fixes, però amb la perseverança que fa que s’aconsegueixin tirar endavant coses que poca més gent vol o pot fer en aquest país.
És aquella feina de formigueta, que poc a poc aconsegueix fer allò que ningú pensava sense fer massa soroll, sense molestar massa a ningú, mentre altres que s’ho miren o que donen consells des d’un altre indret no fan ni la meitat de feina.
I és que el país necessita més Àngels Machs, més gent disposada a deixar-s’hi temps, paciència, diners i el que calgui per ajudar al país a ser explicat a dins mateix i cap a fora, i per en definitiva, fer Andorra més gran.
Gràcies Àngels.