Marxen. El joves del nostre país marxen en desbandada per fer els estudis fora d’Andorra, això ja ho tenim assumit perquè, malgrat que millora dia rera dia, l'oferta formativa del Principat no és la mateixa que tenim a fora. Això és clar, però el problema són tots aquells que ja no tornen, o tots aquells que un cop acabats els estudis tornen la temporada però marxen al veure que el seu futur a Andorra no hi té, de moment, sentit. 
 

El nostre país és un lloc complicat per emprendre, segueix sent molt car muntar una iniciativa empresarial des de zero, entre els costos de ser autònom i els preus dels locals. Els salaris dels joves que comencen cada cop són menys atractius, i independitzar-se i buscar pis, només és opció per a un grapat de privilegiats. Marxen. Marxem cap a Europa que els entén, a Barcelona a fer de metges, a Alemanya d’ingenyers o a Holanda de mainaderes, o més lluny com la Xina o el Brasil, però marxen. Talent que se’n va. No només pels estudis o la formació, sinó per la valentia de ser jove en una societat tan complicada. I ens en marxen de realment bons i els deixem escapar. 
 

Ara potser no ho veiem, no hi donem la importància que té, però segurament que l’Andorra del 2020 ho notarà més que no pas nosaltres ara.
 

De ben segur que quan tornin no seran joves desarrelats i seguiran coneixent el país i la seva gent. S’adaptaran de seguida i seguirant amb la vida que van deixar enrere a l’anar a la universitat. Però i els que no tornen? El talent que se’n va i que només recordem quan fem una secció a la premsa sobre gent que és fora d’Andorra? Podrien ser aquí en un moment tan important pel país, i ajudar a remar per aconseguir una Andorra millor, però no hi són i el pitjor és que ni els trobem a faltar.