Resulta contradictori que el comú que més personal té contractat (intern i extern) per atendre els mitjans de comunicació sigui, i de llarg, el que es nega de forma reiterada a respondre les demandes dels periodistes. S’entén que el problema no rau en les persones que hi treballen si no en les consignes que reben dels seus superiors.
La transparència informativa és signe de salut democràtica i de respecte al paper dels mitjans de comunicació, i alhora és una obligació de les institucions per mantenir informats als ciutadans. Ocupar els periodistes amb un petit comunicat de tant en tant no és la política comunicativa que s’espera d’un comú, i menys quan es tracta d’una parròquia com la laurediana, sumida en diversos afers de gran calat entorn dels quals regne un silenci que només dona peu a rumors i males interpretacions. El no automàtic per resposta no fa més que alimentar rumors; la parròquia en va plena, i l’equip de govern s’ha de guanyar una credibilitat que està molt tocada després del que va passar a Naturlandia amb l’afer de la mort de l’os, quan va intentar convèncer tothom que el plantígrad havia aconseguit superar dues tanques electrificades.
La mateixa oposició al comú es queixa de la poca informació que rep i de la poca atenció que es dona a les seves demandes d’informació. Aquesta és la dinàmica a què ens té acostumats el cònsol Josep Miquel Vila i els seus col·laboradors. No es tracta de demanar impossibles, si no d’exigir que com a servidors públics prestin una mica més d’atenció  a la informació. El Comú de Sant Julià s’ha d’acostumar a facilitar la informació, evidentment sense vulnerar la confidencialitat d’alguns assumptes i sense posar en perill altres temes que necessiten de molta discreció.