Ja la tenim aquí una altra vegada: la Setmana de caça de l’isard, set dies en què les muntanyes del Principat es converteixen en una trampa mortal per a desenes d’isards. Això sí, amb autorització.

Cada any es realitza un recompte  de la quantitat d’exemplars que hi ha i si es constata que la salut de la cabana és bona i que no hi ha risc per al manteniment de l’espècia, es calcula quants exemplars es poden abatre. Aquest any els isards estan bé i, per tant, s’autoritzarà la captura de 143 exemplars.

En aquesta festa hi prendran part 569 persones, que s’hauran d’agrupar en colles de quatre que disposaran d’una anella, és a dir, un permís per caçar un isard. Com sempre, els banders vetllaran per al compliment de les normes, i els forestals catalans i francesos vigilaran que es respectin les fronteres i els caçadors no capturin un exemplar no reglamentari.
Andorra és un país de tradicions i aquesta mana: el sol fet de plantejar suprimir aquesta setmana toca massa la fibra i fa esclatar susceptibilitats. Com a país de muntanya i cinegètic, la caça, regulada, és un mètode més per regular la cabana d’algunes espècies i proporciona aliment regular a persones amants de la carn de caça. Per exemple, un estofat de senglar amb xocolata o un civet d’isard amb patates a la cullera. Els sona?

El que no és raonable és caçar per diversió, convertir la persecució i abatiment d’un animal en una festa, només pel plaer de matar. Caçar és un ritual: l’esmorzar de bon matí, la captura, el repartiment de la peça, el dinar posterior... D’acord, però decidir any rere any quants animals es poden abatre en una setmana com a excusa de desaparèixer i divertir-se uns dies, és una altra cosa.

Les tradicions no són inamovibles, sinó, mirin les curses de braus.