Les càmeres de videovigilància sempre són motiu de controvèrsia. N’hi qui les defensa com elements dissuasoris i de seguretat, i hi ha qui considera que atempta al dret de la intimitat.  El cert és que tant els carrers com molts edificis públic i privats són com un gran germà que tot ho veu.
L’Agència Andorrana de Protecció de Dades (APDA) constata que hi ha un increment d’instal·lació de càmeres en comunitats de propietaris i de comerços, un fet que evita atribuir a una sensació d’inseguretat.
Aquests mecanismes serveixen per prevenir robatoris i bretolades, però en el vessant negatiu es dona la circumstància que algunes comunitats de veïns els situen en zones destinades a la privacitat, i això implica superar els límits. Tanmateix les gravacions només poden ser visualitzades per ordre d’un batlle, la qual cosa garanteix –encara que no del tot– que se’n faci un mal ús.
En una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea s’afirma que la instal·lació d’un sistema de videovigilància per garantir la seguretat d’un habitatge no és una activitat exclusivament domèstica o privada si la càmera capta part de la via pública. Els propietaris han de complir els deures d’informació, notificació i seguretat exigibles als responsables del tractament de dades de caràcter personal. Això no es té en compte en alguns comerços del país que tenen càmeres a l’exterior per prevenir robatoris. Com explica el director de l’APDA, Andorra disposa d’un termini de dos anys per adaptar-se a la nova normativa europea.
En moltes ocasions les càmeres han estat de molta ajuda per a la Policia i s’estan convertint en un instrument indispensable per evitar el gamberrisme i, sobretot, per impedir robatoris i petits furts en empreses i comerços.