Ahir el govern va anunciar els nous protocols que han de permetre més agilitat i millor coordinació per tal d’atendre les persones víctimes de violència a la llar. Són avenços, és cert, i sembla que es comencen a seguir les indicacions de les diferents institucions internacionals sobre el tema, però totes són poques.

Són poques perquè malgrat els protocols, les agressions a dones en l’àmbit domèstic segueixen sent moltes, masses ja que una de sola ja és més del que s’hauria de permetre.

Són poques perquè socialment encara no es condemna prou la violència de gènere. Els agressors encara es consideren prou valents i encara actuen amb tota llibertat.

Són molts els esforços que fan les entitats, associacions, institucions i serveis públics, no se’ls hi pot negar, però alhora la situació amb la que es troben les víctimes ha de ser molt complicada de gestionar, i més en un país tant petit com el nostre, i amb una societat conservadora que encara veu amb estranyesa algunes  coses que hi passen, mentre tothom mira cap a una altra banda.

Un telèfon d’emergències durant les 24 hores del dia és un encert, un petit avenç per ajudar les persones agredides, però potser caldria reflexionar entre tots què més podem fer. Quin ha de ser el paper de la societat? No només de les associacions que sense pressupost i amb bona voluntat han ajudat durant tants anys, sinó el paper dels companys de feina, de les empreses, dels veïns, dels amics i familiars? Quin ha de ser el paper que fem tots plegats a l’agressor?  
Són preguntes difícils de respondre, i de ben segur que tothom pensa diferent a l’hora de buscar una solució a la taca que la violència de gènere deixa a la nostra societat, però si seguim mirant cap a un altre costat, no aconseguirem esborrar-la per sempre.