Andorra té un bon sistema sanitari en conjunt, però molts temes a solucionar i serrells que s’han d’anar polint. Aquests dos darrers dies, el Consell General ha debatut, de manera monogràfica, quin ha de ser el model sanitari del país, cap on ha d’anar i com s’ha d’organitzar en un futur.

Som un país on tenim sort, especialment per les cues que no hi ha, aquí no sabem que són les interminables cues d’altres països veïns i quan arribes als metges, els que sigui, la cua acostuma a avançar ràpidament. Sí que és cert que especialistes no ens en sobren, i que si algú vol una segona opinió sobre qualsevol tema, a vegades ha de marxar del país, però alhora, el sistema ens permet marxar del país sense problemes i tenir cobertura (per bé que no total) a hospitals de primer nivell, i a menys de tres hores d’aquí.

Aquest és un punt gens menyspreable, ja que hi ha molts estrangers que hi van expressament, pagant-s’ho de la seva butxaca, i a nosaltres ens ho cobreix en gran part la seguretat social.

Al marge d’això, el sistema sanitari sovint acumula un grapat de crítiques, lent, feixuc, tancat, monopolitzat per alguns interessos, etcètera. Són, la immensa majoria d’ells, professionals que fan una feina que tots necessitem. Són petits herois quotidians als que només fem cas el dia que els necessitem, i si fan tard o s’equivoquen ens hi llancem a sobre com a lleons, però si fan bé la seva feina, i ens ajuden, que és un percentatge altíssim dels casos, no els fem massa cas.
A la vida sempre acabarem tard o d’hora necessitant el sistema sanitari, és per tant de vital importància i alhora necessitat de tots, per tant ha de ser entre tots que lluitem per la seva millora constant.