Avui es presentaran les propostes sobre sanitat que s’han de votar al Consell General, i la ciutadania espera –o almenys la que s’interessa per la política– unes iniciatives concretes que posin fil a l’agulla al desgavell de la sanitat. Fa anys i panys que es parla de la reforma sanitària, per controlar la despesa, però sense renunciar a la qualitat. Aquesta és la promesa governamental, però hem de veure com es passa la tisora sense que repercuteixi en el servei, no sigui que ens passi com a Catalunya, on les retallades en sanitat han provocat un autèntic maldecap tant per als professionals com per als pacients.

El ministre de Salut, Carles Álvarez Marfany, en el seu discurs inicial, es va limitar a enumerar les virtuts del sistema, les bones intencions i un intent de calendari que es va quedar en vagues aproximacions.  Durant la sessió, l’oposició va ser crítica i contundent davant el que qualifiquen d’inacció, i va reclamar accions concretes i deixar de divagar.

El PS va treure els draps bruts i va insistir en les irregularitats del SAAS, que el Tribunal de Comptes ha posat de nou sobre la taula. Les xifres no quadren i si s’ha de reduir la despesa potser cal començar a endreçar la casa.

Durant la sessió es va insinuar que, a la llarga, o més aviat del que ens pensem, caldrà augmentar la cotització a la branca sanitària, ja que el problema, segons es va insistir, és d’ingressos. I aquí tornarem al peix que es mossega la cua: no es pot continuar collant la ciutadania i obligar-la a contribuir cada vegada més amb un percentatge del seu salari si aquest no es mou. Molts sous porten anys congelats, no tothom cobra pagues extraordinàries, però, paral·lelament, tot puja de preu. No comencem la casa per la teulada.