Sovint ens acusen als mitjans de comunicació de fer molt més ressò dels atemptats ocorreguts a Europa que no pas dels que passen, gairebé a diari, al Pròxim Orient. Els que ens acusen, tenen raó, és evident, però no tots els diaris poden fer una bona cobertura del que passa a milers de quilòmetres, i nodrir-se de les agències de notícies que hi ha per tot Europa és lògicament més fàcil. Això però, no ens excusa. Fem un seguiment dels atemptats d’aquí com si fossin a l’escala de casa i dels de fora, gairebé ni en parlem i són més sagnants i la demostració que el que està passant al món no és una qüestió (únicament) religiosa.

En els darrers tres mesos el Regne Unit ha sofert tres atemptats. Potser no han causat tantes víctimes com alguns dels que s’havien perpetrat anteriorment, però sí que han creat una sensació a la població difícil de descriure, ja que pensen que en qualsevol moment, en qualsevol lloc, algú pot fer una bestiesa i això no es pot controlar.

«Abans», els atemptats necessitaven d’una infraestructura gran, una despesa de diners i una quantitat més o menys nombrosa de gent per poder-se tirar endavant. Els nous modus operandi són molt més senzills, i sobretot més barats. Els rastres són més curts i difícils de seguir i amb una furgoneta robada i uns ganivets un grup de dos o tres homes ja poden idear un atemptat que busca repartir terror per tota la població, que no se sentin segurs ni als seus propis barris, entre els seus veïns.

El de Londres de dissabte al vespre va agafar força ciutadans del país a la capital britànica. El pont de tres dies ha fet que s’hi desplacessin alguns andorrans. Avui, us n’expliquem el testimoni, de com alguns d’ells van viure els moments posteriors prop d’on va passar tot plegat.