Nou copríncep, nova manera de fer les coses?
El nostre cap de Govern sempre que parla d'Hollande ho fa amb elogis, parlant d’ell com un fort aliat a l’hora d’ajudar Andorra en aquest complicat procés de l’encaix amb Europa. A ningú se li escapa que per tot un president de la República Francesca, ser cap d’estat d’un país considerat paradís fiscal podria ser un maldecap i per això, tots els passos per allunyar-se cada cop més d’aquell passat que Andorra va tenir seran benvingudes per qualsevol copríncep dels del nord. Ara, Macron aterra com a copríncep (oficialment des d’ahir), per tal de reformular França i de pas, la Unió Europea. És fortament europeista, sempre ho ha dit i, per tant, sembla que és un aliat d’Andorra en aquest camí que va recorrent a pas de caragol cap a ser una mica més a prop de les institucions del vell continent. Són especulacions, ja que a l’hora de la veritat caldrà veure com actua realment i quin tarannà demostra amb el Principat, però posant sobre la balança el senyor Macron i la senyora Le Pen, possiblement trobarem més suport en el candidat que ha arribat a l'Elisi.
Ara caldrà veure quin és el seu tarannà real, com afronta les contradiccions que va mostrar en campanya i de qui es fa acompanyar en aquesta aventura. Sembla que de pretendents no n’hi falten, però caldrà veure-ho.
En tot cas, aquí les negociacions van avançant lentament, el Brèxit no ens ha ajudat pas i és que Europa té, com és lògic i normal, altres prioritats dins de casa per atendre abans que els països petits que truquen a la porta. Però mentre esperem, la qüestió és la de sempre: què ens hi deixaran pintar en aquesta Europa? Ens deixaran seguir sent nosaltres mateixos? Tenim alternativa a seguir negociant?
Qui ho sap? Caldrà continuar esperant per poder veure les coses una mica més clares.
Ara caldrà veure quin és el seu tarannà real, com afronta les contradiccions que va mostrar en campanya i de qui es fa acompanyar en aquesta aventura. Sembla que de pretendents no n’hi falten, però caldrà veure-ho.
En tot cas, aquí les negociacions van avançant lentament, el Brèxit no ens ha ajudat pas i és que Europa té, com és lògic i normal, altres prioritats dins de casa per atendre abans que els països petits que truquen a la porta. Però mentre esperem, la qüestió és la de sempre: què ens hi deixaran pintar en aquesta Europa? Ens deixaran seguir sent nosaltres mateixos? Tenim alternativa a seguir negociant?
Qui ho sap? Caldrà continuar esperant per poder veure les coses una mica més clares.