Els sociòlegs consideren que som a l’era de la postveritat, ho qualifiquen com una cosa semblant a la reacció de l’opinió pública a través d’emocions més que no pas de fets que passen o poden passar. Amb això expliquen que «ningú» s’esperès el resultat del brexit ni la victòria de Trump. Aquest «ningú» és que les enquestes no preveien aquests resultats i, no ens enganyem, que la majoria dels mitjans de comunicació, blogs de més o menys importància o opinadors públics empenyien cap a l’opció que ha resultat perdedora.
La postveritat doncs, ens ofereix una visió sobre l’esbiaix que hi ha entre diferents membres de la mateixa situació, cosa normal i que ha passat sempre, però que ara amb internet potser es maximitza. Sovint alguns no veuen la palla en el seu ull i sí la biga en l’ull d’altri, i evidentment, quan se n’adonen acostuma a ser massa tard.
Però la postveritat pot ser mirada des d’un altre punt de vista. Des del punt de vista de l’enfadat, de l’inconformista, del que està «fora del sistema» o del que vol canviar-lo. I mentrestant molts volen fer veure que això no existeix o no existirà.
A França la postveritat ha deixat pel camí de l’Elisi els partits majoritaris fins ara i que tradicionalment s’han anat alternant en el poder. Aquesta és una postveritat, però n’hi ha una altra: l’enorme vot ocult que ha tingut la senyora Le Pen. En un tots contra una la una ha resultat aguantar l’envestida d’una forma que molts no volien ni pensar, no la volien (ni volen) admetre.
I mentre els partits tradicionals avui deuen anar fent números per veure com sobreviuran i estratègies perquè el vaixell no s’enfonsi, Le Pen ja els ha passat per davant i amenaça tot trepitjant els talons a Macron, a l’espera de les properes eleccions decisives a França, que són d’aquí a molt poques setmanes.