Un dels arguments dels contraris a la instal·lació del casino al Principat ha estat recurrentment el fet d’assegurar que una instal·lació d’aquestes característiques pot potenciar conductes de risc d’addicció al joc o fomentar que els que ja les tenen hi caiguin.

Aquesta segona part, almenys, ja està més o menys sota control ja que ara, sense casino però amb bingo, ja existeix una llista que prohibeix l’entrada a les instal·lacions de joc a certs ciutadans.

Els més nombrosos són els que perceben per part de l’administració pública una ajuda o pensió, amb la intenció que els diners públics que cobren, no se’ls gastin jugant-se’ls. Però un altre col·lectiu és aquell format per gent que té addicció al joc. Els que estan en tractament però també aquells que voluntàriament demanen figurar a la llista per evitar que així puguin entrar als bingos del país en cas que l’addicció els venci.

Però un altre interrogant que queda a l’aire és sobre què passarà amb la gent que té addicció al joc de fora del país, posem per cas de la rodalia o entre els turistes que venen al Principat.

Per un costat és evident que ara, i amb els bingos, aquesta situació ja es dona; però per l’altra, sí que cal mirar de trobar la millor solució per a tothom, independentment d’on visqui.

És lògic que un negoci com el del joc pugui tenir un rerefons social que no és fàcil d’abordar, però alhora sembla, pel que defensa el govern, que durà força diners al país en el moment en què aterri definitivament el casino.

De moment, tot segueix el seu tempo allargassat i poc precís, de candidats a acollir el casino n’hi ha i cadascú va a la seva per intentar captar l’atracció i dur l’aigua al seu molí.