Mirar-se el melic o el bé comú del país
Diuen que tradicionalment el comerciant (o l’hostaler també), pren les decisions sobre el negoci en funció de quants diners troba quan obre el calaix per veure la recaptació d’aquell dia. Si ha estat un bon dia de caixa, pren decisions, si no ho ha estat, opta pel qui dia passa any empeny.
És, malgrat tot, una filosofia força lògica, no es pot negar, però tenim un país que molt sovint ha esperat que les decisions complicades les prenguin les administracions públiques, sota aquella frase de «per alguna cosa paguem impostos, no?».
Però arriba un moment, en que la competitivitat dels negocis no només pot ser l’esperança dipositada en els gestors públics, que poden tenir altres interessos o habilitats diferents, i de manera legítima. Cal doncs arremangar-se, deixar de mirar-se el melic, aparcar la queixa i mirar pel bé comú, que inevitablement repercutirà al particular.
Per sort tenim un teixit comercial (el que encara dura) amb carrera i recorregut, que ha patit més d’una crisi i també alguna bombolla, i que sap que després d’una mala època en ve una de dolenta i a la inversa.
Hi ha zones del país que funcionen molt bé, i malgrat tot es pugui millorar, poca queixa tenen els eixos principals de Meritxell i Carlemany (les zones altes i les adjacents són una altra cosa).
Però aquests carrers situats aprop o altres zones més allunyades o d’altres parròquies han anat veient com el comerç punxava i com botigues de tota la vida abaixaven la persiana perquè no els sortien les misses.
Cal doncs, un pla comercial que ajudi aquests establiments a sortir de la profunda crisi en que molts es troben, i qualsevol esforç serà benvingut (vingui del costat privat o del públic) per intentar dinamitzar Andorra perquè deixi de ser el carrer de les compres per tornar a onejar la bandera del país de les compres.
Però com tot això demana col·laboració, treballà colze a colze, deixar les particularitats i els personalismes i intentar mirar cap al país que volem, més enllà del que va ser o el que és en l’actualitat, cosa que encotilla i no deixa avançar.
És, malgrat tot, una filosofia força lògica, no es pot negar, però tenim un país que molt sovint ha esperat que les decisions complicades les prenguin les administracions públiques, sota aquella frase de «per alguna cosa paguem impostos, no?».
Però arriba un moment, en que la competitivitat dels negocis no només pot ser l’esperança dipositada en els gestors públics, que poden tenir altres interessos o habilitats diferents, i de manera legítima. Cal doncs arremangar-se, deixar de mirar-se el melic, aparcar la queixa i mirar pel bé comú, que inevitablement repercutirà al particular.
Per sort tenim un teixit comercial (el que encara dura) amb carrera i recorregut, que ha patit més d’una crisi i també alguna bombolla, i que sap que després d’una mala època en ve una de dolenta i a la inversa.
Hi ha zones del país que funcionen molt bé, i malgrat tot es pugui millorar, poca queixa tenen els eixos principals de Meritxell i Carlemany (les zones altes i les adjacents són una altra cosa).
Però aquests carrers situats aprop o altres zones més allunyades o d’altres parròquies han anat veient com el comerç punxava i com botigues de tota la vida abaixaven la persiana perquè no els sortien les misses.
Cal doncs, un pla comercial que ajudi aquests establiments a sortir de la profunda crisi en que molts es troben, i qualsevol esforç serà benvingut (vingui del costat privat o del públic) per intentar dinamitzar Andorra perquè deixi de ser el carrer de les compres per tornar a onejar la bandera del país de les compres.
Però com tot això demana col·laboració, treballà colze a colze, deixar les particularitats i els personalismes i intentar mirar cap al país que volem, més enllà del que va ser o el que és en l’actualitat, cosa que encotilla i no deixa avançar.