La mitjana de les pensions dels jubilats residents al país és de 755 euros. Una xifra que es situa per sota del salari mínim interprofessional que és, a priori, la xifra més baixa per poder mantenir un nivell de vida, per dir-ho d’alguna manera, «digne».
No descobrirem res nou si diem que Andorra no és un país on viure-hi sigui econòmic. Els lloguers al país són força alts i el cost del dia a dia també, malgrat aigua o electricitat siguin barats en comparació als països veïns. En tot cas, una parella de jubilats, si no viuen en un pis de propietat o amb un lloguer dels de fa anys, gairebé la pensió d’un d’ells se n’anirà íntegrament en el lloguer i les conseqüents despeses que genera. El que els restarà de pensió els permetrà sobreviure sense problemes però sense cap mena de luxe i alhora poca capacitat d’estalvi per si mai sorgeix un imprevist.
Tenint en compte això no sorprèn que diferents entitats t’ofereixin plans de pensions just quan comences la vida laboral (i evidentment la jubilació no és una cosa que tinguis al cap en aquell moment), però evidencien que l’estalvi durant la carrera laboral és bàsic per poder després gaudir d’uns diners «extra» més enllà dels de la pensió. I això si no fem cas als catastrofistes que ens diuen cada dos per tres que les pensions no les veurem ni en pintura perquè el sistema no s’aguanta.
El cert és que no arriba al 10% d’aquests pensionistes que cobrin més de 1500 euros al mes de pensió, l’altre 90 està per sota (un 76% per sota els 1000 euros), cosa que evidencia que el col·lectiu no està massa bé pel que fa als diners, i és un col·lectiu on tots hi anirem a parar, sense cap babyboom a la vista per atenuar-ne les conseqüències.
Se suposa que la jubilació és aquella època de la vida en què, després d’haver treballat una bona pila d’anys, no cal preocupar-se per l’aspecte laboral i es pot gaudir una mica més del temps lliure (si la salut ho permet), però el que ens hem de plantejar és si amb 750 euros al mes, vivint al Principat, en tenim suficient per a poder-ho fer.