Andorra és pràcticament el paradís. Tenim un país que sovint no sabem valorar amb un entorn privilegiat i una història peculiar que ens ha portat a ser el que som.

Ara bé, tot això s’ha de cuidar, i no podem pretendre que ens duri sempre si no som capaços de posar el nostre granet de sorra per conservar-lo. Històricament, el patrimoni s’ha anat destrossant o venent perquè no se li ha donat mai valor al que tenim fins que no ha passat força temps, com a exemple podem posar qualsevol dels compositors o dels pintors que han mort en la misèria però anys més tard la seva obra es valora d’una manera insospitada. El mateix passa amb el patrimoni que forma part de la nostra història. El que a ull profans pot semblar una simple pedra pot explicar com ha estat l’evolució de l’ésser humà pel que fa a la caça, la pesca, l’us d’eines més o menys complexes..., i, per desgràcia, un d’aquests estris pot ser venut per internet sense que es pugui fer un control sobre ell ni pugui  formar part del patrimoni del país.

De fet la llei no permet que actualment hom es pugui endur cap a casa cap troballa d’aquest tipus, però no diu res d’aquelles que van ser trobades abans de l’aprovació de la llei que poden canviar de mans sense controls del departament corresponent, aquí i a molts països de l’entorn. Així doncs, existeixen diverses pàgines de compravenda o subhasta en què l’intercanvi d’aquestes peces per diners és habitual, i forma part d’un petit espoli continuat dels jaciments de tot arreu que mica en mica es va produint.

Conservar el nostre passat ens pot fer conscients del nostre present, però alhora no fer-ho pot abocar-nos al total desconeixement de d’on venim, i anar caient, cada generació, en els mateixos errors.