Ahir va ser un dia de reivindicació, un dia que no hauria ni d’existir, com a mínim en aquests paràmetres. És un dia que si existís en el futur, hauria de ser per recordar, rememorar, que hi havia un dia que el tracte entre homes i dones era diferent, com exemple d’on no s’ha de tornar.
Ahir, entre reivindicació i reivindicació van sortir moltes propostes de com solucionar els problemes que encara causa la societat cap a la dona. Com solucionar la diferència salarial, com solucionar la paritat entre homes i dones, com solucionar que les dones tinguin el mateix accés que els homes als càrrecs de responsabilitat, i molts altres reptes.
De propostes n’hi ha, però sembla difícil poder arribar a una situació de normalitat si no hi ha una imposició prèvia que ajudi a aplanar aquest complicat camí. Però si hi arribem per obligació, sembla que ens saltem un pas que també seria normal: la conscienciació real, no fer veure que celebrem un dia en què tothom és solidari amb aquests problemes, sinó a l’acció real de tothom cada dia, sempre i en tota situació.
Alguns diuen que això comença a l’escola, potser sí, però si comença a l’escola continua a casa, a la feina, al carrer, a qualsevol comerç o on sigui. No podem tirar pilotes fora cap a l’escola, cal que tots assumim la nostra responsabilitat a tot arreu, sinó, la normalitat esperada no arribarà mai, i malauradament, un dia com el d’ahir seguirà existint massa temps.
El ministre Xavier Espot no va descartar un sistema de quotes per ajudar a la igualtat entre homes i dones. Allà on s’ha implantat aquesta fórmula ha fracassat perquè no es premia a la persona amb major capacitat i vàlua, sinó que es fa una discriminació positiva en funció del sexe.