Els pactes de silenci s’han posat de moda, sobretot quan es tracta de temes delicats o conflictius, quan s’hi vol amagar una informació perquè no es tenen prou arguments, o bé quan hi ha por a la reacció dels ciutadans davant de determinada informació.
Andorra és un país on els nostres polítics estan abonats als pacte de silenci tot i que saben que en aquest país tot s’acaba sabent, fins i tot coses que no s’haurien de saber. Malauradament o afortunadament aquest país funciona d’aquesta manera i aquells que s’amaguen darrera del pacte de silenci saben que allò que oculten sortirà a la llum amb el perill que ho faci de manera distorsionada.
Aquests dies hi ha hagut pacte de silencia a Ordino i a Sant Julià de Lòria, encara que per motius molt diferents. A la parròquia alta pel pla director d’Ordino-Arcalís, del qual la pregunta clau és d’on es trauran els 20 milions d’euros per invertir a l’estació.
A Sant Julià de Lòria l’afer és més espinós, perquè les últimes informacions que han aparescut desmenteixen les declaracions del cònsol, Josep Vila, i la situació de l’interventor es complica i ja no es tracta d’una «falta lleu», com va dir el màxim responsable de la corporació. La reunió de dimarts a la nit va ser molt tensa,  i ahir cap membre del comú va voler donar la cara i tots es van aixoplugar en el pacte de silenci, sense considerar que els veïns de la parròquia tenen el dret d’estar informats i que ells, com a representants d’aquests ciutadans, tenen l’obligació de ser transparents perquè no hi hagi malentesos.
Amagar la informació és allargar l’agonia per arribar al mateix final. És agafar el camí més llarg per anar donant tombs en comptes d’anar recte i donar les explicacions quan toquen i no fer-ho fora de temps.