Aconseguir superar un càncer és una de les experiències més dures de la vida (si no la més dura). Però un cop superat, l’estigme de la malaltia continua sobre la persona que l’ha patit, i no és fins força anys més tard que el fantasma del càncer pot desaparèixer del tot.

I és que més enllà de les seqüeles físiques i/o mentals que deixa la malaltia, a part de, com és lògic, una altra manera de veure la vida, no es pot passar pàgina fins uns quants anys més tard, cosa especialment dura si el càncer t’agafa jove. Demanar un préstec per comprar-te un cotxe, fer reformes a casa o un crèdit per estudis pot ser complicat, per no parlar de voler comprar-se un pis o una casa.

Per aconseguir aquests préstecs, els bancs acostumen a fer al client una assegurança de vida per valor dels diners prestats. Tot va bé fent els papers, fins que el formulari mèdic fa saltar a l’asseguradora les alarmes.

Per estadística, una persona que ha patit la malaltia «recentment»  pot, per dir-ho d’alguna manera, tenir problemes de salut, i per tant l’asseguradora col·loca la persona entre els grups de risc . Això acaba fent que l’assegurança es denegui al banc, i sovint el prèstec acaba no concedint-se al client.

Els bancs treballen per intentar que aquesta discriminació no afecti els seus clients, però continuen patint-ne les conseqüències fins deu anys més tard de l’alta mèdica (que arriba a vegades uns quants anys més tard de la superació de la malaltia).
El Dret de l’Oblit és necessari, si cal, s’ha de regular per llei, però ja és prou complicat passar la malaltia, com per a més no poder seguir fent vida normal un cop superada, malgrat físicament i mentalment puguis haver-ho fet, l’entorn no et deixa passar pàgina.