Ja tenim les festes de Nadal a tocar, de fet d'aquí a cinc dies ens hi plantem, i ara tot són llumets, regals, compres, somriures i retrobaments. Són aquelles dates en què les famílies es reuneixen per celebrar junts les festes, però mentrestant, a Síria, tot continua igual. La crua guerra plena d’interessos fa que allà, moltes de les famílies estiguin trencades. A hores d’ara hi ha milers de desplaçats que poc hi tenen a veure amb la vil batalla per al poder que ha destrossat les seves llars i els seus pobles i ciutats. 

És lògic que tanquem els ulls a les coses dolentes que passen al voltant, és evident que el dia de Nadal ningú el deixarà de celebrar perquè hi hagi guerra a poques hores de vol d’aquí, però sí que cal que tots, en algun moment, pensem que això podria haver-nos passat a nosaltres, cal que pensem en aquestes famílies separades, destrossades que no poden estar juntes mentre nosaltres sí que ho fem i valorem la sort que tenim. 

De fet, ben poca cosa ha fet que no siguem nosaltres un dels milers de damnificats d’aquesta guerra, només una, l’atzar, la sort o, diguem-ne com vulguem, d’haver nascut aquí i no allí.

A la Seu d’Urgell, una acampada a favor dels refugiats ha «trencat» la tranquil·litat d’aquestes dates, una acampada que ens recorda que no tot són somriures i llums de Nadal,  sinó que hi ha gent que aquestes dates, l’únic que poden celebrar (els que poden celebrar alguna cosa) és seguir vius. El drama humanitari és de dimensions catastròfiques i això que en diem la comunitat internacional mira cap a un altre costat. Els països no estan preparats per rebre els refugiats, la cosa va lenta, s’han de fer esforços, però és imprescindible que hi fem alguna cosa perquè el terror que té aquesta gent a sobre no se’l podran treure mai, i com a mínim, siguem agraïts i conscients de viure tranquil·lament el nostre Nadal.