La barrera que separa la seguretat de la privacitat
L’Agència Andorrana de Protecció de Dades (APDA) ha avalat la decisió del Comú d’Andorra la Vella d’instal·lar càmeres de vigilància al Parc Central.
Sempre que s’adopta una mesura similar sorgeix el debat sobre la privacitat i el respecte a la intimitat de les persones. Estem en una societat que ens observa constantment: càmeres de trànsit, en els comerços, bancs, edificis públics, grans empreses, domicilis particulars, carrers... Certament es podria muntar una filmació del trajecte que fa una persona sense que aquesta ho sàpiga. La videovigilància es va obrint pas com un sistema bastant eficient, amb importants capacitats de dissuasió i amb aparent augment de la seguretat, però no està clar on se situa la barrera per evitar la intromissió en la intimitat de les persones.
A Londres, es calcula que hi ha una càmera per cada 14 persones. A la resta de les ciutats de la Unió Europea, tot i que la taxa és força inferior, augmenta amb rapidesa, com també ho fa a Andorra. El dilema és optar per la llibertat o la seguretat.
Sembla que els ciutadans –també a Andorra– valoren més viure en un entorn segur i en canvi deixen en un segon terme el fet que hi hagi una intromissió en les seves intimitats.
El Parc Central ha estat –malauradament– un espai on s’han repetit baralles, vandalisme i intimidació a persones. És un lloc propici perquè en determinades hores no hi ha pràcticament ningú. A Andorra no existeix una llei que determini fins on pot arribar el respecte a la privacitat de les persones. L’APDA avala la instal·lació de sis càmeres al Parc Central per evitar actes vandàlics, una decisió que va motivar una queixa d’SPD. Legislació a banda, el cert és que el ciutadà no sembla gaire preocupat, i aquest és un tema que convida a la reflexió per la poca importància que es dóna al dret individual a la intimitat.
Sempre que s’adopta una mesura similar sorgeix el debat sobre la privacitat i el respecte a la intimitat de les persones. Estem en una societat que ens observa constantment: càmeres de trànsit, en els comerços, bancs, edificis públics, grans empreses, domicilis particulars, carrers... Certament es podria muntar una filmació del trajecte que fa una persona sense que aquesta ho sàpiga. La videovigilància es va obrint pas com un sistema bastant eficient, amb importants capacitats de dissuasió i amb aparent augment de la seguretat, però no està clar on se situa la barrera per evitar la intromissió en la intimitat de les persones.
A Londres, es calcula que hi ha una càmera per cada 14 persones. A la resta de les ciutats de la Unió Europea, tot i que la taxa és força inferior, augmenta amb rapidesa, com també ho fa a Andorra. El dilema és optar per la llibertat o la seguretat.
Sembla que els ciutadans –també a Andorra– valoren més viure en un entorn segur i en canvi deixen en un segon terme el fet que hi hagi una intromissió en les seves intimitats.
El Parc Central ha estat –malauradament– un espai on s’han repetit baralles, vandalisme i intimidació a persones. És un lloc propici perquè en determinades hores no hi ha pràcticament ningú. A Andorra no existeix una llei que determini fins on pot arribar el respecte a la privacitat de les persones. L’APDA avala la instal·lació de sis càmeres al Parc Central per evitar actes vandàlics, una decisió que va motivar una queixa d’SPD. Legislació a banda, el cert és que el ciutadà no sembla gaire preocupat, i aquest és un tema que convida a la reflexió per la poca importància que es dóna al dret individual a la intimitat.