Diuen que cada llengua és una manera de concebre el món, una manera de veure’l i fins i tot pot condicionar la manera d’actuar de la societat que la parla. Seguint aquesta teoria, els parlants d’una llengua són hereus dels avantpassats que també la parlaven, i així arribem a la conclusió que nosaltres, en gran part, som hereus de Ramon Llull. Ell ha estat, sense dubte, una de les peces més importants del trencaclosques que configura qui som i per què som com som. Ell, nascut a Palma, va ser un dels pioners a fer servir un llenguatge més planer a les seves obres, per intentar arribar a més gent, no només als intel·lectuals de l’època. Podríem dir que en certa manera Llull va democratitzar la llengua, especialment la catalana, malgrat també va escriure en llatí, àrab i occità. Ell va fer arribar els seus coneixements, a banda dels literaris, espirituals, científics, tècnics o filosòfics a tots els territoris de parla catalana i es va convertir alhora en un dels màxims exponents de l’Europa del seu moment històric. Aquesta setmana s’ha començat a muntar a casa nostra una exposició sobre Llull que, a més, il·lustra magistralment el nostre company ninotaire Jordi Planellas, i que ens explica qui era i què és el que va fer aquest personatge per a la nostra cultura. L’exposició, itinerant però made in Andorra, es titula Llull en essència. Claus per entendre el savi més gran de la cultura catalana, i serà durant un mes a la plaça del Consell General. Existeix la casualitat, probablement buscada, que aquest és un lloc que també, per la seva història, es pot considerar una peça més d’aquest gran trencaclosques que és la nostra cultura i la nostra manera de ser. És responsabilitat dels hereus de cada cultura fer reconeixement als que ens han dut on som, i iniciatives com aquestes ens acosten a conèixer els perquès de la nostra manera de ser.