Fa anys que els monitors d’esquí dels dos grans dominis del país, Grandvalira i Vallnord, reclamen un preu just per a l’hora de classe d’esquí. De mitjana, la clientela paga la classe d’esquí a 50 euros (hi ha paquets, ofertes, etcètera) però els monitors només cobren 18,5 euros l’hora (també de mitjana). A França, les estacions paguen fins al 85% de la tarifa. A més, els monitors han d’esperar presencialment a l’estació per poder treballar, ja que mai saben si els sortirà una classe o no (excepte si la clientela ja ho encarregat i/o ha sol·licitat expressament un/a monitora/a). Tot això provoca que molts monitors prefereixin treballar a d’altres estacions del globus en lloc de quedar-se a casa.

El sector professional denuncia que la precarietat laboral que pateix perjudica la seva tasca. Com en qualsevol feina, no és el mateix una persona motivada, amb ganes de fer la seva feina i que es desviu per la persona que ha contractat els seus serveis, que un treballador desmotivat que només va a complir l’expedient.  Aquest sempre ha estat el gran mal del país, ja que el sector comercial és el que rep més dures crítiques dels visitants. No és fàcil atendre client rere client amb un somriure constant, s’entén, i més quan les ornades laborals són interminables, cal estar 8-10 hores de peu i amb sous ni de mileurista. Cal un replantejament global perquè les persones que treballen en el sector serveis són la imatge del país, són els nostres diplomàtics. Visitar una ciutat i tornar a casa recordant que amable que és tothom i que bé que t’han tractat és sinònim que les coses s’estan fent bé.

Andorra és un país de neu, que cada temporada rep milers d’esquiadors amb ganes d’aprendre o millorar la tècnica sobre les taules. L’experiència amb els monitors també se l’enduran a casa.