Tothom està escandalitzat, i amb raó, pel fet que el pare de la Nadia Nerea hagi exagerat la malaltia de la seva filla i amb els diners de la solidaritat s’hagi dedicat a voltar per curanderos fent veure que anava a veure a reputats metges. El cas va esclatar per les incongruències del discurs –allò de que s’atrapa abans a un mentider que a un coix–, en què parlava de metges i tractaments que o no existien o no coincidien amb el que ell volia fer creure, fins i tot a la seva dona.  Són moltes les veus que s’alcen ara contra l’home, com és lògic i fins a cert punt normal, però hem de pensar, tots plegats, que la primera víctima és la petita de la família. Ella, que és la malalta, ha hagut d’anar amunt i avall –creiem-nos que fruit de la desesperació–, per intentar curar una malaltia de les més estranyes. És lògic que ara molta gent, veient com es gastaven aquests diners, els vulgui recuperar, però esperem que aquest cas no creï una psicosi col·lectiva contra les donacions per guarir malalts. No tothom és el senyor Blanco, i de malalts que necessiten ajuda n’hi ha molts, i se la mereixen. Som una societat molt solidària, això és una gran sort i cal conservar-la. A tots se’ns ericen els pèls del braç quan veiem les xifres que acumula la Marató de Tv3, o qualsevol acte benèfic que tingui menys ressò publicitari, i això ha de seguir sent així. No perdem aquest fantàstic costum i seguim empenyent perquè els més desafavorits puguin gaudir de l’ajuda dels que puguem donar-la, i mentrestant, que qui en tingui la competència, que creï els mecanismes per aconseguir que existeixi el màxim de transparència, i no s’hagi de patir per si un malintencionat té ganes de posar mà a la caixa que ha omplert la bona voluntat de la gent. Ara que vénen les dates més solidàries, no ens deixem enlluernar per titulars que en cap cas busquen que siguem menys solidaris, i que la prudència –necessària– no ens faci caure en el descuit o en la passivitat davant de les injustícies.