El ministre de Turisme, Francesc Camp, ha defensat al Consell General que la modificació de la llei de l’allotjament turístic ajudarà a frenar l’augment dels pisos destinats a ús turístic, un fet que provoca que «estiguem arribant a una falta de pisos de lloguer per a treballadors temporers i, potser també per a residents».

Potser sí que una regulació estricta dels habitatges destinats a ús turístic permetrà un control sobre el mercat immobiliari, però la manca de pisos en bones condicions i preus raonables continua sent un problema. I ho és perquè si el salari mínim no arriba al miler d’euros i el lloguer mitjà d’un apartament d’una habitació és de 500 euros, els números no surten, sense ser un geni de les matemàtiques. El lloguer, l’electricitat, l’alimentació, el transport, la salut, etcètera... Amb el sou mínim no s’arriba. Les estadístiques anuals diuen que el salari mitjà és d’uns 2.000 euros, i la majoria d’assalariats del país se’n riuen de la dada perquè busquen la meitat que els correspon.

Els treballadors cada vegada estan més collats, ja que sota l’amenaça de perdre la feina i l’excusa de la crisi i el conformisme del que és el que hi ha i si no t’agrada, porta, s’estan cometent abusos en tots els sectors. El sector privat és el que més ho pateix ja que els treballadors depenen de les decisions empresarials, sense veu ni vot.

Cal més empatia, més humanitat i, sobretot, aplicar les polítiques empresarials que defensen els grans gurús i que s’apliquen a companyies líders: si la plantilla està a gust i pot conciliar la vida laboral amb la personal, repercuteix sobre la feina ben feta.

I tornem al tema de l’inici: l’accés a l’habitatge. Lloguers que es corresponguin als sous reals, i pisos amb condicions. No ho garanteix la Constitució?