Mirar enrere i recordar com era la C-14 fa uns quants any fa venir vertigen. Aquells revolts que hi havia per tot el pantà vistos des de la distància eren un martiri. Abans els fèiem, amb més o menys resignació, perquè no hi havia més remei.

Però la zona dels Tresponts continua pràcticament igual, o pitjor.

Milers de vehicles passen cada dia per aquella carretera, i malgrat que ara hi ha grans malles que en teoria aguanten els rocs que cauen, la pràctica és ben diferent. Es va veure aquest cap de setmana per enèsima vegada.

Els veïns fa anys que es queixen, que exerceixen pressió. Els alcaldes de la zona també, però no tenen pas el control que voldrien sobre la carretera. Ara, sembla que la Generalitat ho escolta més que abans, i que estan disposats a posar fil a l’agulla properament, però potser fem una mica tard.

Els grans damnificats són evidentment els veïns, que han de passar per allà sovint i passen sempre amb por. Però els milers de turistes que pugen cap Andorra també passen per allà, i per la nostra banda, també és molt trist veure com han d’arribar al país.

Tenim uns accessos complicats, per dalt i per baix, i poca cosa podem fer-hi perquè les carreteres depenen dels governs dels dos costats de la frontera i no del nostre. El nostre Govern s’ha de preocupar per les carreteres d’aquí i per un cop que creuin la frontera puguin arribar a destí el més aviat possible, però això ja és una altra cosa.

A costat, però s’han anat aconseguint millores a la C-14. Les dues hores i mitja de trajecte fins a Barcelona eren una quimera fa uns anys, com també el desdoblament de la N-II, convertida en autovia. Tot això està molt bé, però mentre hi hagin punts negres encara hi ha molta feina a fer.