Avui és un dia trist. És un dia que no hauria ni d’existir. Haver de parlar a aquestes alçades de violència de gènere és d’allò més preocupant. I ho és especialment perquè segons els darrers estudis, sembla que els joves són més masclistes que la seva generació anterior, i amb el que havíem avançat (que malauradament tampoc no era gaire, siguem realistes) ara sembla que tornem enrere.

No ho podem permetre, no haurien d’existir dies així perquè no hauria d’existir violència cap a la parella, ni cap a ningú, evidentment. Però cap a aquella persona a qui se suposa que estimes, és el més trist que pot passar. Si això passa és perquè tots plegats mirem cap a una altra banda, i no parar-hi atenció significa fer veure que no existeix i, per tant, que continua passant i que ningú no reacciona ni al carrer, ni a casa, ni a la feina.

L’època en què la dona podia arribar a un càrrec de responsabilitat per mèrits propis i que la gent es qüestionés per quin tercer motiu era allà, sembla que ja ha quedat enrere. Però, igualment, a la feina els desajustos salarials entre homes i dones continuen sent notables en les societats desenvolupades del nostre entorn, en el repartiment de les feines de la llar, en la cura de les criatures i en tantes altres coses.

Ens cal un canvi de xip. Aquella esperança que molts teníem que les noves generacions pujarien amb un concepte diferent del respecte envers els altres s’ha anat esfumant els darrers anys.

La feina que ens toca fer a tots plegats serà dura i costeruda fins que arribem a la situació de normalitat que tocaria. Però no penseu que amb el que es faci avui (molt important d’altra banda) en tenim prou, ens falten 364 dies més a l’any amb la mateixa contundència.