Poc a poc es va coneixent informació sobre les converses amb la Unió Europea a banda de les generalitat i obvietats tan desgastades com és la defensa de les especificitats i de les línies vermelles. Aquest discurs pot servir a casa, però a Brussel·les s’entén poc d’excepcions i de diferenciacions.
Ara se sap, segons va explicar el cap de Govern als líders de l’oposició, que la UE estaria disposada a oferir un termini de transició de 10 anys al tabac i a la lliure circulació de persones. No hi ha més. Quan expiri aquest termini el tabac deixarà de ser un atractiu comercials i els ciutadans europeus podran residir i treballar al Principat sense l’actual sistema de quotes, potser i amb sort, amb una fórmula similar a la que funciona a Liechtenstein. Es el preu que s’haurà de pagar a canvi d’accedir al mercat únic i els beneficis per als joves que estudiïn a Europa.
El negociador de la Unió Europea per a l’acord d’associació amb Andorra, Thomas Mayr-Harting, ho va dir ben clar la setmana passada: «La lògica del mercat interior diu que no hi pot haver derogacions permanents, però sí reflexionar sobre possibilitats transitòries».
Els nostres polítics també ho han de tenir clar i sobretot han de fer un esforç didàctic per explicar als ciutadans els pros i els contres de l’acord que finalment s’acabi signant, conscients que condicionarà la vida de les properes generacions.
Poder cal també un exercici de pragmatisme. De la mateixa manera que va passar l’etapa daurada del Duralex, cal ser realistes amb el tabac. Hi ha marge per treballar en una diversificació de l’economia i en aconseguir l’entrada de capitals estrangers amb un flux més important que el que hi ha ara. Al final la UE poc podrà imposar, i Andorra haurà de decidir-se per allò que més li convingui.