Que la CASS té problemes no és cap secret, tant en la branca general de salut con en la de pensions. El sistema va ser dissenyat en una altra època i es pot afirmar que ha funcionat  correctament, amb una assistència de qualitat i unes àmplies prestacions, mentre que les jubilacions no  són excessivament generoses i permeten sobreviure a aquells que han cotitzat més anys.
Però el que ha estat un model acceptable ha quedat obsolet, simplement perquè no es pot mantenir. Cada vegada hi ha més pensionistes i menys treballadors en actiu, un escenari que no té res a veure amb el de quan es va posar en marxa la seguretat social.
Segons les dades més recents facilitades per la mateixa parapública, hi ha 3,6 assalariats en actiu per cada jubilat. Fa deu anys es va assolir un pic de 5,37 per cada pensionista, però des de llavor la tendència sempre ha estat a la baixa.
La millora de la situació econòmica no resoldrà el problema. L’increment del nombre de cotitzants a les dues branques serà un alleujament però no la solució definitiva. Hi ha qui ho resol liquidant els sistemes públics i deixant-t’ho tot en mans del sector privat. Es tracta d’una proposta molt simple i la més ràpida per anar desmantellant l’estat del benestar. Si es toca la sanitat i les pensions es toca un dels drets més preuats dels ciutadans. Per tant fa falta una reforma que asseguri la pervivència de la CASS. I aquesta és urgent. És quasi segur que qui governi en la propera legislatura optarà per un increment de les cotitzacions, encara que s’han d’exigir mesures més imaginatives que assegurin el funcionament del sistema. Ni cal dir que es dóna per suposat que la reforma sanitària ja estarà enllestida amb el màxim de consens. O potser això és pressuposar massa?