És la tradició. El costum. Des de temps immemorials. Perquè s’ha fet sempre. L’argumentari per justificar activitats qüestionables és extens. En nom de la tradició s’ha defensat durant dècades les curses de braus, un espectacle sagnant en què es gaudeix amb el patiment d’un animal. Catalunya i les Illes Canàries s’han declarat «lliures de tauromàquia i amics dels animals», i la pressió ha aconseguit eradicar tradicions tan desfasades i cruentes com el toro de Tordesillas, en què la gent persegueix un toro i li clava llances fins que mor. Les festes amb bous i els Sanfermins de Pamplona, però, semblen intocables, tot i que també tenen nombrosos detractors. Hi ha fets que semblen protegits per una pàtina de tradició que els fa estar per sobre del bé i del mal. Però tot és qüestionable.

A Andorra tenim la setmana de caça de l’isard, una altra tradició que no es pot tocar. No qüestionarem l’activitat de la caça que té, com a única finalitat, menjar-se les peces capturades, perquè no té res a veure amb la cinegètica lucrativa, aquella que busca lleons, elefants i posa els grans mamífers en perill d’extinció.  On encabim la setmana de l’isard? Fins a quin punt es barreja l’oci amb la caça per alimentació? Per què cal organitzar any rere any una batuda en què moren un centenar d’isards? Per què ens dediquem a perseguir un dels nostres símbols nacionals?

Ens diran que la cabana és sana, que només es cacen els isards permesos i amb un seguiment exhaustiu del Cos de Banders, que hi ha un control estricte, etcètera. D’acord, però cal? S’ha de mantenir una tradició perquè toca, perquè sempre s’ha fet, perquè hi ha usos i costums andorrans que no poden discutir-se? Podríem preguntar a la població què en pensa, i si les tradicions es poden canviar.