El nou elector, malgrat tenir la possibilitat de fer-ho, no vota. Ho coneixíem la setmana passada amb les dades d’un estudi que va presentar el Departament d’Estadística del Govern, que confirma el que ja hem comentat més d’un cop. Però, per quin motiu els que tenen possibilitat de fer-ho per primer cop no van a votar?
El responsable del departament comentava que no és un fet que només afecti el Principat, sinó que els països de l’entorn també es troben amb aquesta situació: la desafecció política.  A què es deu aquesta desconnexió entre el ciutadà i els òrgans de decisió del país? Perquè malgrat tothom es queixa cada cop més, sembla que no volen participar de la solució als seus problemes?
 A casa nostra potser estem allunyats dels escàndols que sí que veiem als països de l’entorn: corrupció, partits polítics finançats il·legalment, comissions a constructores, subvencions repartides a dit a familiars i amics, etc. És evident que molts dels polítics no tenen un comportament exemplar, i això fa que quan es va a votar es pensi més en aquests (la minoria) que en els milers de polítics que fan bé les coses, que fan de polítics per vocació de servei.
També és cert que ens hem acomodat. Cada cop més la societat pensa que el polític ho ha de solucionar tot, mentre ells s’ho miren des de casa. Cada cop més, hi ha la idea que l’administració ens ha de solucionar tots els problemes, perquè per això paguem impostos, no?
El repte dels partits ara és precisament el de tornar a ensisar l’elector, el de convèncer-lo que és capaç de fer per ell el que els altres no podran fer, i no és un repte fàcil. Perquè alhora, cada cop queda menys gent que té ganes de sotmetre’s a la mirada constant de tothom, a la responsabilitat permanent i a deixar possiblement de banda la seva carrera professional.