Una setmana més, un nou acte de violència domèstica ens arriba i ens fa mal a la vista llegir-ho i a tots els sentits assimilar-ho. Com gairebé cada dilluns, la Policia informa sobre les actuacions que ha mantingut el cos durant els darrers set dies, i entre les quals apareix una actuació d’uns agents que van ser requerits per un cas de violència domèstica en una llar del Principat. Una més. I ja en són moltes.
 

És esgotador, és horrible. Per què no s’acaba ja aquesta xacra social? Per què continua havent-hi gent que dins dels seus hàbits hi ha el de maltractar la persona que suposadament s’estima, o si més no amb qui ha decidit compartir la seva vida? Què més ha de passar perquè això s’acabi? Tenim les mesures suficients per fer front a aquestes situacions i, especialment, per prevenir-les?
 

Els experts diuen que la consciència social és la millor de les medicines perquè els maltractadors deixin de ser-ho. Que la condemna unànime farà que les dones agredides denunciïn i no callin. Però segueix sent un tema complicat socialment, políticament i segur que policialment. Perquè els fets en si mateix són complicats de controlar en tota la seva mesura.
 

La ciutat de Barcelona ha elaborat aquesta setmana un protocol per als casos de violència sexista. Des de la carta que cal enviar a les famílies de la víctima fins a com ha d’actuar l’ajuntament en aquests casos. De fet, fins i tot té una regidora dedicada a aquests temes. És lògic, i cal que les víctimes se sentin sempre acompanyades i amb suport. Però hem d’anar a l’arrel del fet, al maltractador, a intentar evitar que ho sigui, i això comença per l’educació. S’ha dit per activa i per passiva, però cal incidir més en els menuts, en què entenguin que el respecte cap al proïsme és bàsic. I això a l’escola però també a casa. Fins que els més menuts no creixin amb aquesta idea al cap, sembla que serà molt difícil acabar amb tot plegat. Fins llavors, només ens queda condemnar els ciutadans i ser persuasius i contundents a les autoritats.