Els Jocs Olímpics són la màxima expressió de l’esport mundial. És un esdeveniment que uneix cultures, maneres d’entendre l’esport però també la vida. Es veuen atletes xinesos saludant els seus rivals amb les seves reverències, d’altres més llatins expressant sobremanera els seus sentiments, els nòrdics i centreuropeus més calmats... un conglomerat de cultures del qual també forma part Andorra. Tenim allà quatre esportistes, la judoka Laura Sallés, l’atleta Pol Moya, la tiradora Esther Barrugués i el nedador Pol Arias. Només quatre, però en proporció al que és el nostre país.
 

Una delegació petita que sempre intenta donar la cara contra esportistes d’altíssim nivell. I aquí, a vegades, som cruels. Perquè no es tracta de valorar els resultats dels nostres esportistes respecte als guanyadors, sinó respecte a les seves marques personals, respecte al nivell que aporten, però sobretot respecte al nivell de compromís que demostren en el tatami, la pista d’atletisme, la de tir o la piscina. En aquest sentit, la queixa no ha d’existir, perquè si qualsevol persona del carrer anés a una cita olímpica de segur que hi aniria per donar-ho tot, sense reserves. El màxim.
 

Barrugués i Arias van tenir una actuació discreta, Sallés va decebre per com es va produir la resolució del seu combat, i Moya ahir, per tancar la participació andorrana, va acabar la sèrie de 800 a 19 centèsimes del rècord absolut d’Andorra. No és poca cosa, en realitat, si pensem que la inversió que es fa en esport d’elit, tot i ser alta en global, no és per fer bots d’alegria si analitzem les aportacions a la majoria d’esportistes del Principat, que el que han de fer és compaginar la seva vida esportiva amb la d’estudiant o la laboral. Això, en els països que sí guanyen medalles, gairebé no passa, i sumat a la diferència de població, aquesta fortalesa que dóna la potència de massa, indica que Andorra és on ha de ser a uns Jocs.
 

Que tots voldríem més, segur, però Andorra no té la capacitat de crear figures mundials de l’esport. Alguna estrella fugaç tenim alguna vegada, i amb això i l’esforç global és amb el que ens hem de conformar.