Existeix optimisme per part de la Unió de Ràdios Privades d’Andorra (URPA) pel que fa a la negociació que esperen poder dur a bon port amb l’Sdadv i el Govern, però hores d’ara la situació segueix enquistada i, a més, en un punt com a mínim particular després que el ministre de Turisme, Francesc Camp, es queixés obertament i en públic del fet que l’URPA se’n fes ressò de les seves demandes a través d’una carta i per mitjà de la premsa. 
 

Aquestes són coses que passen: esperar que un col·lectiu que engloba periodistes no utilitzi les seves armes per una reivindicació pública és innocent. Així doncs, tan normal és que aquests actuïn com que, en aquest el ministre, faci la seva dins de les seves possibilitats. Es tracta d’una negociació, d’un estira-i-arronsa que ha de portar a les parts a seure a una taula amb les millors de les actituds, pensant en trobar una entesa en un conflicte que les ràdios privades consideren absolutament demencial, i en el qual el Govern està obligat a cedir en algun sentit perquè la situació és insostenible.
 

Diuen des de l’URPA que no és possible que es recapti sense que se sàpiga què es redistribueix, i tot plegat sembla simplement lògic. Es tracta de quantitats molt elevades que es paguen perquè una perruqueria posi una música determinada en el seu establiment, i aquest és només un exemple del que es vol restablir al camí de la cordura. 
 

Andorra acumula molts maldecaps en els últims anys com per afegir un que se solucionaria en una taula rodona de bona educació. L’URPA assegura que hi assistiria encantat, però falta saber quina serà l’actitud d’un ministre que no ha encaixat massa bé alguns actes de les ràdios privades. 

Sigui d’una manera o una altra, tots estan obligats a posar-se d’acord, i ja ho diu l’URPA, que no volen atacar ningú, sinó l’entesa. Estem d’acord en què Camp, arribat a aquest punt, no vol que es generi un debat extern que pugui condicionar el camí de les negociacions, però el que tampoc es pot pretendre és tancar-se en l’immobilisme. A vegades, simplement, cal moure l’arbre.