La nostra és una terra d’acollida. Des dels anys trenta del segle passat per Andorra hi han anat passant multitud de persones que han fet d’aquesta la seva terra. Malauradament, gran part dels primers eren refugiats de guerres, dictadures o persecucions politicoreligioses, però més tard començaren a arribar aventurers, turistes convertits o més d’un caçafortunes. El país s’ha anat teixint d’aquesta (i molta altra) gent amb més o menys voluntat d’adaptació i de quedar-s’hi.
 

Fruit d’aquesta barreja s’ha anat forjant la societat en què vivim, els nacionals s’han anat casant amb forans, els forans han esdevingut nacionals i el país s’ha anat fent cada com més gran social i culturalment. Hi ho és molt. Pocs països al món deuen tenir, per càpita, tantes entitats socials, culturals o esportives, mirall de la vida que té el país.
 

En aquest procés, la llengua i la cultura pròpia hi ha jugat un paper molt important. Aquí es parla català, es mengen panellets, es fa cagar el tió, hi balla l’óssa i hi ha fallaires. La nostra cultura, l’andorrana, o el que és el mateix, la catalanopirinenca, és el reflex de com som, de com batega el país. Alhora, el català és la nostra llengua i forma part de la identitat. Els que en saben expliquen que una llengua és molt més que un codi amb què comunicar-se, que és una manera d’explicar i, per tant, d’entendre l’entorn en què es viu. Tenim la sort de ser un estat sobirà, fort malgrat les febleses i independent malgrat la petitesa geogràfica. Aquesta sort ens porta a ser l’únic territori de parla catalana que pot fer bandera internacional de la nostra llengua. És molt important per la nostra cultura, i en extensiu per la nostra llengua que Andorra tiri del carro amb la promoció exterior del català. La Fundació Ramon Llull n’és una eina imprescindible i el fet que sigui al país ens garanteix, a més de protagonisme merescut, l’obligació de lluitar pel que és nostre i ajudar a la llengua a recuperar el terreny perdut en els llocs on és pròpia.