Si algú aterrés avui a Andorra i, després de passejar-se uns dies pel principat li demanessim que fes una fotografia de la integració dels immigrants al país, de ben segur que aquesta no quedaria com la que ahir ens va brindar el CRES. 
 

Andorra és dels països del món amb més immigració, sobretot si fem la comparació als nacionals que hi viuen, i les seves característiques sociopolítiques ens indiquen que molts d’aquests tenen una integració al país, tirant cap a escassa. Però altres, molts, veuen Andorra com casa seva i la seva integració al país és notable. 
 

El que resulta curiós és que, segons algunes de les respostes que han donat a l’enquesta del Centre de Recerca Sociològica, és que molts d’ells són menys crítics amb el país del que ho són els nacionals. Ells però, no voten, almenys no tenen opció de fer-ho fins que porten aquí 20 anys, dues dècades llargues de suposada integració. 
 

Però calen 20 anys per demostrar aquesta integració? L’encaix al país és qüestió de temps o de voluntat? Què passaria si un bon nombre d’aquests passessin a ser andorrans de ple dret?  Habitualment s’especula que si els residents votessin podria cambiar el panorama polític, però a la vista dels resultats de l’enquesta els resultats no serien massa diferents als actuals. Però contant tant els de fora com els de casa, la desafecció política creix, i cada cop hi ha més gent que quan els pregunten quin polític valoren més, la resposta és «cap». 
 

Cada dia que passa el ciutadà és més incrèdul i més crític amb els que manen. No només amb els polítics, també passa amb empresaris o els mitjans de comunicació mateix. L’exigència creix en certs aspectes de la societat mentre en altres ha caigut en picat. Malauradament, mentre els ciutadans apreten cap a un lloc, els polítics sembla que apretin just cap a l’altre. El ciutadà no té la sensació que la feina dels polítics els beneficiï, especialment en els mals moments que s’han succeït i que hem viscut els darrers anys. 
 

Cal un replantejament de com s’explica i com es fa la política. Cal que la política, en tot el seu domini, sigui un servei públic i que els ciutadans tornin a veure’l com a tal. És una tasca difícil, això és comprensible, però imprescindible perquè el carro, ara mateix, va pel pedregar.