El MoraBanc va tancar el curs diumenge amb una derrota a València, un resultat habitual de l’equip andorrà en la segona volta de la Lliga ACB que, recordem, és la més potent d’Europa. És el moment de la reflexió i d’analitzar perquè l’equip ha estat tan diferent del de la temporada de fa dos anys, amb el mateix tècnic a la banqueta i un potencial similar.

El MoraBanc no pot ser qualificat de club modest si el seu pressupost es compara amb els de la resta de la mateixa categoria. S’hauria de situar a la franja mitja-alta i segurament per sobre d’entitats amb més catxet com la Penya o el CAI Saragossa. L’equip que presideix Gorka Aixàs compta, a més, amb el valor afegit que és un equip que representa tot un país, que té al darrere un suport que es tradueix en la il·lusió de la majoria d’habitants del país que s’han agafat al bàsquet com l’esport representatiu –amb permís de l’esquí– després d’anys sense tenir un referent esportiu amb qui engrescar-se.

En aquesta segona temporada a l’ACB el MoraBanc ha transmès dues sensacions diferents, anant de més a menys. Una irregularitat que també s’ha plasmat en alguns partits, on els homes de Peñarroya han donat dues imatges desiguals, amb derrotes en partits que semblaven guanyats, i victòries en encontres que es donaven per perduts. Ha estat la lliga de la irregularitat la que ha motivat que els aficionats acomiadessin els jugadors amb protestes en el darrer partit a casa contra el Obradorio. El balanç final és pobre, d’una imatge que deixa molt que desitjar, potser per un excés de relaxació o per falta de motivació en alguns casos, com la manca d’ambició per aconseguir lluitar per la Copa del Rei.
Veurem què passa amb l’entrenador, però sembla clar que es fa necessària una renovació per mantenir la il·lusió que ha caracteritzat el club.