Quan va esclatar la crisi humanitària i mig món –occidental– mostrava la seva solidaritat de paraula davant d’uns fets que avergonyien, Andorra s’hi va afegir a l’onada de suport com un país més. Ho va fer el cap de Govern, Antoni Martí, que va obrir la porta del Principat a acollir refugiats que, ja en aquell moment, buscaven la salvació entrant –o intentant-ho– massivament a una Europa disposada a tot. 

Però el temps va anar passant i ni Europa es decidia en el repartiment de persones com si allò fos un joc de cartes, ni Andorra rebia ningú donat que, com insistia dies després de l’anunci el mateix Martí, el país estava a l’espera de la decisió dels altres. Amb el transcurs dels mesos, el que s’ha vist és que Andorra no acull ningú perquè, com afirma la secretària d’Estat d’Afers Socials, Ester Fenoll, l’estat no forma part de la Unió Europea, tampoc ha signat el Conveni de Ginebra i, òbviament, de l’espai Schengen ni en parlem. 

Vist tot això, el problema queda resolt, perquè Andorra no en tindrà, de refugiats, donat que viu a l’esquena d’Europa, i perquè com afirma Fenoll no hi ha manera de fer traslladar aquestes 20 persones que en teoria pertocarien, des dels camps de refugiats al Principat creuant mig continent. 

No ser a Europa ha estat el debat dels últims mesos, vinculat sobretot al tema econòmic, a la relació amb els altres països... en definitiva, sempre donant-li voltes a l’acord d’associació que es negocia i el pacte d’Estat intern que s’ha buscat a tal efecte. Però ser europeus a tots els efectes té conseqüències molt superiors a les econòmiques, i en aquest cas dels refugiats en tenim una prova més de la importància d’unir els vincles amb el nostre entorn. Només d’aquesta manera aconseguirem ser un país integrat al cent per cent entre els nostres iguals.