No són pocs els casos que es fan públics que, especialment en les últimes setmanes, afecten a la llibertat sexual de les persones. Estem parlant de delictes greus que es tracten per part de les autoritats amb prudència i decididament amb cura, perquè l’afectació psicològica que pot provocar una situació viscuda d’aquesta mena pot arribar a nivells excessius de suportabilitat. 
 

No parlem de robatoris ni crims de sang, ni valorarem ara el nivell de la pena que hauria de caure en un o altre sentit, sinó que posarem l’accent en el gran problema que suposa no poder gaudir de la llibertat sexual que tothom ha de tenir, i no en el sentit estricte sinó més ample, és a dir en aquell que implica que la sexualitat de cada persona és, senzillament, intocable. Qualsevol persona que atempti sexualment contra una altra mereix la repulsa més absoluta. 
 

Podem entrar en el tema de la salut, en el debat de si són persones malaltes o no ho són, i els metges i tècnics hauran de determinar els casos pertinents, però el que és evident és que en cap cas es justifica qualsevol actitud en aquest sentit. El problema, per contra, és que l’educació és la base de tot, i sense aquesta una persona no racionalitza, no té límits, no entén de situacions ja no il·legals, sinó detestables, i vet aquí que el problema convida a buscar una solució ràpida i ampla, perquè parlem d’un tema molt seriós.
 

Donades les situacions de maltractament contra les dones, el cas de fa uns dies del pare que abusava de la seva filla, o el jove de 20 anys que ha estat detingut per «un delicte contra la llibertat sexual», ens fan pensar que si la societat va camí de posar-se malalta, el que hem de fer és actuar. I és l’educació la base:, però també fer campanyes, actes, discursos, insistència política i social... No valen mitges paraules.