La presó preventiva, com expliquen alguns juristes, comporta la privació provisional dels drets jurídics fonamentals, a la pròpia defensa i a un judici just, pel ciutadà que la rep. En definitiva, quan una legislació va ampliant els terminis màxims de presó provisional és fàcil deduir que l’administració de Justícia funciona pitjor.
De forma molt genèrica es pot considerar que quan un batlle decreta la presó preventiva és quan té indicis que l’acusat podria destruir proves si es troba en llibertat o hi ha risc de fugida del país i per tant es posa en perill el compliment de la pena (si és que al final hi ha una sentència de culpabilitat). Normalment la presó provisional es decreta quan no hi ha un altre mètode més eficaç. És l’última opció i és preferible utilitzar altres mesures cautelars de menor entitat com, per exemple, l’arrest domiciliari o un caució econòmica.
Fa tres anys l’ONU va renyar Andorra en detectar presons preventives de fins a vuit mesos i mig i el Govern va respondre que generalment està limitada a quatre mesos però per als crims més seriosos el jutge la pot ampliar. També el Consell d’Europa va preguntar a Andorra al voltant de les persones que es troben en presó preventiva i el raonador del ciutadà ha hagut de manifestar-se per aquesta situació, que en alguns casos segur que és necessària però que en d’altres s’allarga durant un temps excessiu tenint en compte que la persona privada de llibertat no ha estat condemnada i per tant ha de prevaldre la presumpció d’innocència. És cert que a Andorra el risc de fugida és més elevat que en països més gran, però sembla que s’ha instaurat una cultura de la presó preventiva exagerada. Tanmateix, hi ha una evolució sorprenent, i en poc més de mig any, el percentatge de reclusos en situació de presó preventiva s’ha reduït del 65% al 41%.