Ahir era Dijous Gras, o Dijous Llarder. Diu la notrada tradició que és el primer dia de les festes de carnaval i que s’ha de menjar coca de llardons, truita i botifarra d’ou. I més que la tradició sembla que això ja ho hagin d’escriure els llibres d’història, perquè la realitat és ben bé una altra.
Treballar en un mitjà de premsa diària fa que sortir de la feina a una hora en què els comerços siguin oberts és complicat, i en dies com ahir, per mantenir la tradició, et pots escapar cinc minuts per comprar una coca de llardons per compartir amb els companys. Però a la pràctica això es complica molt. I és que els turistes es veu que no en mengen de coca de llardons, ni botifarra d’ou tampoc. Trobar-ne s’ha convertit en una odissea, en un país encarat al forà, la tradició passa a un tercer, quart o cinquè terme a no ser que sigui una de les modes marcades per les grans multinacionals com Sant Valentí. Ahir era fàcil trobar aparadors amb ofertes pels enamorats, però gairebé missió impossible trobar un rosegó de coca amb un llardó. És clar, comercialment també ha passat de moda. Abans en un dia com avui els comerciants de carnisseries i pastisseries feien la primera pela amb la coca i la botifarra. Era un dia en que en cap taula hi faltava, però ara anem tots molt atrafegats amb la feina, les criatures, la hipoteca i les preocupacions diàries de la pantalla de mòbil per celebrar festes passades de moda. Sort en tenim encara del petit comerç de proximitat, el de tota la vida, el de barri, aquell pel que ahir sí que era Dijous Llarder, i el que sí que ofereix als parroquians el que busquen. El problema és que tampoc el tractem massa bé aquest comerç, i si ens despistem el dia que hi tornes ha tancat, perquè no té clientela, perquè li han apujat el lloguer a un preu que no pot pagar i s’hi ha posat al seu lloc una botiga de roba o perquè s’ha mort el qui ho portava i el fill s’ha fet enginyer o economista.