La màxima 21 del Manual Digest aconsella «conservar les antigalles tant com es pugui, perquè encara que algunes puguin semblar a primera vista ridícules és perquè no penetrem bé la seva finesa». Fins i tot les paraules de l’oracle són discutibles, perquè a força de voler-les conservar a vegades les coses es podreixen. No obstant això, sembla assenyat fer un esforç per penetrar la finesa de les coses abans de deixar-les de banda.

Fiter i Rossell va escriure les seves màximes adreçades per a la conservació i el bon govern de les Valls, però avui des d’aquest editorial volem adreçar la màxima 21 no als governants, sinó als ciutadans. També massa sovint els editorials s’adrecen als polítics més que no pas als ciutadans. Un dia com el d’avui, en què encara hi ha algú que potser recorda el sentit ancestral de la festa de Tots Sants –molt més antiga que el cristianisme– i en què quatre encara celebraran la Castanyada, és un bon moment per incitar a la següent reflexió: ¿hem sabut penetrar prou bé la finesa de les nostres tradicions abans de canviar-les per tradicions vingudes de l’altre costat de l’Atlàntic? Potser sí, potser hi ha raons majúscules que justifiquen el canvi i motius de pes per oblidar-se de les castanyes i els panellets i passar-se en massa a celebrar Halloween, com si en els ritus propis no hi hagués ja referències a la mort i als moments de l’any en què el món dels vius i el món dels morts es donen la mà. Però tot plegat fa més la fila de ser el resultat d’una campanya de màrqueting i d’alguns interessos comercials.

Tant el màrqueting com els interessos comercials són legítims –de fet, també hi ha màrqueting en l’origen dels panellets, com Josep Vives ens recorda a la pàgina del costat–; el problema és més gran: és la pèrdua de la diversitat. Deia Montesquieu que, tot i que és evident que és millor ser francès que ser persa, no és prou bo com per a què els perses deixin de ser perses i passin a comportar-se com francesos. Sembla que les coses han canviat.

Oposar-se a la globalització és en va, com també ho és oposar-se a la multiculturalitat; són fets i el que s’ha de fer amb els fets és gestionar-los el millor possible. Ara bé, si permetem que la globalització es tradueixi en homogeneïtzació i manca de diversitat estem dinamitant els mateixos fonaments del procés. Perquè ¿quin sentit tindria parlar d’un món global si tot fos homogeni? Sovint a Andorra s’han adoptat posicions aferrissadament conservadores per defensar peculiaritats jurídiques i econòmiques que tenen un encaix difícil, per no dir impossible, en el món actual. En canvi, no sempre hi ha hagut prou cura a defensar les peculiaritats culturals, històriques i institucionals que són perfectament aptes per a la seva conservació. I, és més, que són un atractiu per als de fora i un element de cohesió per als de dins. Potser la tradicional Castanyada és un bon exemple. Pensem-hi.

parchic tem as aut qui volore nem ium ad undanis rem ratestionsed ulparuptatur aut occus moluptam ipsunt eariatem que cusam ut ut venis et et, quaspe nobis aligeni hilit, con con cus aut anducilitae velendipitis rent que rae odipid que inciam dem dus nobitatis ni omnia se provitatus sernam doluptate lamus nobisci llatemped quidel ipsam solupta.

Per a més informació consulti l'edició en paper.