La societat encara no està preparada per l’emprenedoria. No en sabem prou, ni entenem el que es decideix a fer-ho. Socialment seguim pensant que tenir un salari fix a final de mes i poques preocupacions per com funciona l’empresa ja és un èxit. 
 

Però, paradoxalment, aquesta mateixa societat ens empeny cap a la nostra pròpia feina. Cada cop hi ha mes sectors que necessiten gent que tingui la seva miniempresa formada per ell mateix, un mòbil, un portàtil i poca cosa més. 
 

Fins que les escoles no comencin a ensenyar als nens què és i com es practica l’emprenedoria, no sortirem del pou del pensament encotillat sobre el tema, i és que les bones idees, sense capacitats per desenvolupar-les queden massa sovint en un calaix abandonades.

A partir que la societat maduri al ritme dels negocis, llavors podrem exigir a les nostres institucions que responguin també. I no amb paraules, sinó amb fets, no amb bones voluntats, sinó amb ajudes reals.
 

Ara mateix, que un jove es plantegi fer el seu propi pla de negoci i tirar-lo endavant és gairebé una utopia per a ell. O almenys ho és si no compta amb l’aval dels pares que li puguin donar suport, perquè començar des de zero a casa nostra és una autèntica aventura només apte per als amants de les emocions fortes. 
 

El pagament dels impostos, el de la CASS (si és que es vol comptar amb una jubilació el dia de demà), el telèfon, la connexió a internet, llogar un espai físic i poca cosa més, ja et suposa que hagis de començar el mes havent de pagar més de 500 euros. I a partir d’aquí, a pagar despeses tot just abans de començar a ingressar, i en unes èpoques en què ingressar costa molt. Ens cal més consciència, i no pas per nosaltres mateixos, sinó pels que vindran, un dia o altre, al darrere.