Any rere any els missatges nadalencs de les autoritats ens parlen de crisi, de la situació econòmica actual i de com se’n ressent la societat andorrana.

Sembla un malson que mai acaba perquè si bé hi ha indicadors que ens diuen que som al camí de la recuperació, n’hi ha altres que no; i si hi ha gent optimista, també n’hi ha de pessimista.

Els optimistes ens diuen que anem pel bon camí i que tot està encarant-se cap a sortir del pou on som, que ja som a prop de la sortida i s’entreveu la llum. 

Els pessimistes pel contrari ens diuen que el pitjor de la situació no ha arribat encara, que no hem tocat fons i que això és la calma que precedeix una gran tempesta. De fet, per tots és sabut que Andorra sempre va a remolc del que passa als països veïns i que el que va passar allà fa uns dos o tres anys més tard ens arriba aquí. Va passar amb l’inici de la crisi, que aquí es va notar més tard que a França i força més tard que a Espanya i, per tant, també ens passarà, segons ells, amb el seu final.

Entre els uns i els altres sempre hi ha un terme mitjà, que és cert que es decanta cap al costat dels pessimistes. Els que diuen que la situació actual és la normalitat, que la situació d’abans era l’estranya i que vivíem fora de la realitat fins ara i que aquesta és la normalitat que ens espera des de fa uns mesos i fins al futur.

Però al marge de pronòstics incerts sense bola de vidre, el cert és que cada cop que sentim un responsable polític parlant de la situació de crisi sentim una punxada a dins nostre que fa temps que dura.