El pacte d’Estat que reclama el Govern és sobre la taula dels Liberals d’Andorra, que en tot cas ja van assegurar que emetrien una resposta al mes de gener perquè el que volien és estudiar bé la documentació presentada per l’Executiu. Josep Pintat va afirmar en el seu moment que no tocava dir que sí de primeres a aquesta adhesió argumentant que se’ls havia demanat amb 48 hores d’antelació, però ara la situació obre un parany de molts dies fins que el mes de gener aparegui i, per fi, hi hagi una resposta.
 

Mentre això no passa, el Govern envia missatges durs cap a aquesta oposició liberal, i no se sap si és una bona estratègia tenint en compte que, normalment, al final hi haurà consens. Parlar del fet que alguns s’atrinxeren a casa en clar missatge cap a les files liberals potser és posar més llenya al foc que no pas ajudar, però aquesta tàctica és responsabilitat només del que la utilitza, i tan legítima com la resposta que podrà donar el partit de Pintat. 
 

Amb tot, Andorra és cert que és en un camí important mirant cap a Europa i intentant mantenir la seva personalitat dins d’un sistema continental que devora especificitats, la qual cosa sembla que es vol evitar. En aquesta trajectòria europea, el guant del Govern d’una «unitat nacional» sembla necessari perquè la Unió Europea vegi contundència en qualsevol acció de país, i per tant el pacte d’Estat ha d’acabar englobant a totes les forces polítiques. 
 

El que no està clar és la carta blanca i el tot s’hi val, i en aquest sentit l’oposició ha de fer el seu paper davant de qualsevol moviment. Si això es manté dins dels marges de l’activitat política, al final ens haurem de felicitar perquè hi hagi un consens. Tenir diferents punts de vista amb un mateix objectiu sempre és un exercici de creixement d’un sistema polític i, en definitiva, del país. I n’és, de necessari.