Aquest cap de setmana s’han celebrat les primeres jornades internacional sobre la Síndrome de Down al Centre de Congressos d’Andorra la Vella, i la cita ha servit per demostrar una vegada més que la sensibilitat de la societat andorrana envers aquests i molts altres casos és una prova del bon tarannà que s’hi respira. Encara que quedi molta feina per fer, que n’hi ha, el que s’ha intentat és acostar aquesta problemàtica a la societat andorrana, i tot i que la majoria d’assistents a les trobades eren familiars, també hi va haver públic interessat per aquesta situació amb què naixen algunes persones.
 

El testimoni d’Andy Trias, el primer català en independitzar-se i fins i tot casar-se amb la seva parella, va ajudar a fer més propers uns problemes que són els de tots, i per això ja ho deia el lema de les jornades: Tots som iguals, tots som diferents. La reflexió de tot plegat és que aquest país ha d’establir els paràmetres de confort i les situacions adequades perquè la vida de les famílies amb algun dels seus membres amb la Síndrome de Down minimitzin la percepció de tenir dificultats. 
 

És tracta de ser un més en aquesta societat, i no de buscar diferències ni aïllar persones ni col·lectius. En aquestes tasques, val a dir que Andorra juga un paper molt beneficiós, perquè la petita societat que conforma aconsegueix crear una xarxa social que podem anomenar solidària, però que al cap i a la fi només és el camí cap a la normalitat.
 

Només cal fer una mirada general i adonar-se que hi ha associacions de tots els caires que tenen molt de pes en l’entorn del dia a dia, que mostren sempre una alta activitat i que reben gairebé en totes les ocasions una gran resposta per part de tothom. Es tracta de mantenir aquest tarannà, d’incloure i de no excloure, perquè tots som iguals, i també som diferents.