Fa temps que es parla dels transfronterers de l’Alt Urgell o la Cerdanya que busquen feina i no la troben. Fa temps que es va parlar de la flexibilització de les quotes, en concret des del 2012. I fa temps que ja s’ha informat que en aquesta tardor hi haurà novetats. 
 

Andorra no viu aliena a les necessitats dels ciutadans de fora de les nostres fronteres, però el primer que ha de fer és ajustar-se a la norma. I aquesta diu que no pot haver-hi discriminació entre les persones d’una mateixa nacionalitat amb què el Principat té signats uns acords per tal de donar preferència a les seves necessitats laborals.
 

És a dir, que Andorra no pot fer cap distinció entre una persona de Santander que vulgui treballar aquí, i una de Aristot, com tampoc la pot fer entre un veí francès de Tolosa o de l’Ospitalet, així que com la norma és la norma, no és el Govern qui se l’ha de saltar. I no ho fa, perquè la reacció de l’Executiu és trobar la fórmula perquè els transfronterers puguin disposar de les vies per poder trobar una feina al país dels Pirineus i, en tot cas, el que fa l’administració andorrana és facilitar que, a més dels residents a Andorra, la figura del transfronterer pugui obtenir un benefici a l’hora de buscar aquest lloc de treball.
 

El Govern, de fet, en va obrir la porta a nous llocs de treball on, després de converses amb els sectors hoteler i restaurador, es necessitava personal.
 

Aquests passos haurien de ser suficients per garantir que, per una part, es puguin completar les demandes dels empresaris, que busquen treballadors per a certs llocs, i alhora també els transfronterers en l’atur que trobin una sortida a la seva situació a un país que els és a tocar. Tot el que vagi més enllà seria saltar-se convenis i normatives, i això en una administració seriosa mai no passarà.