Ahir es va presentar la segona setmana del càncer. Una iniciativa del tot lloable i a la que cal tot el suport possible. Totes les causes solidàries són lloables, i la gent que hi dedica el seu temps, esforç i diners han de rebre un reconeixement que mai serà prou just. 
 

La setmana, entre altres coses encarada a donar visibilitat a l’Associació Andorrana Contra el Càncer (Assandca), pretén trencar els tabús que encara hi ha sobre la malaltia, i és que a dia d’avui, el càncer encara ara, és vist per molts com una malaltia llunyana, quan afecta a tothom. És una malaltia que no hi entén d’edats, sexes, condició social o econòmica i que pot afectar a qui sigui, i potser per això és alhora una de les més temudes. 
 

El daltabaix que et suposa que et diagnostiquin un tumor és molt fort, en un moment la vida perd tot el sentit i es fa impossible trobar explicacions a perquè t’afecta a tu. Alhora, els familiars, amics i companys tampoc saben ben bé com encarar la situació, i com que cadascú és un cas particular i ho afronta com pot, l’entorn alhora s’ha d’adaptar a la seva situació personal i el seu estat d’ànim. 
 

La presència d’un suport en casos així és bàsic, cal més implicació de la CASS, cal trencar tabús entre metges, infermeres i familiars, cal que el diàleg sigui més gran i sobretot cal suport psicològic. 
 

I un altre tema important que cal revisar és la paperassa. Ser tractat fora d’Andorra és encara avui dia llarg i complicat, i cada revisió o visita al metge passa una factura emocional molt gran a l’afectat com per a sobre complicar-ho amb paperassa. 
 

El millor és que la intenció hi és per totes les parts, la classe mèdica està conscienciada que cal trencar aquests tabús, i els familiars cada cop tenen més mecanismes i suports per ajudar als afectats. I és que per sort, entre tots vencerem al càncer.