Andorra ha viscut moments molt bons. No fa pas tants anys era un lloc on era relativament fàcil fer diners. Hostelers i comerciants en tenien prou d’apujar la persiana per començar a ingressar diners, i amb un tipus de comerç que ara gairebé fa riure.
 

Era una època en què el turista, molt menys consumista que ara, venia fins aquí per comprar formatge de bola, transistors i gots de Duralex. A poc a poc aquest va anar adquirint més i més tabac, perfums i van arribar les peces de roba de marca, que eren més barates aquí que fora a causa dels impostos.
 

Ara aquest diferencial de preu és ja menor, i Andorra s’ha de reciclar constantment per atraure el turista que ve de compres, perquè si es volen marques de primera categoria a preus barats, prop de Barcelona ja existeixen uns out lets als quals és molt complicat fer-los la competència, i en un món globalitzat, les multinacionals del món de la moda o l’electrònica de consum ja tenen una oferta espectacular a cada capital d’Europa.
 

Els hotels per la seva banda han patit, de manera paral·lela al comerç, la seva crisi particular. Dels quatre hotels que hi havia a principis de segle passat ara n’hi ha centenars i, per tant, milers de llits que cal vendre cada nit.
 

Mentre les coses anaven bé no hi havia gaire problema, però amb la crisi, la guerra de preus ha situat els hotels en una situació límit, en què la majoria treballen per no perdre diners en comptes de fer-ho per guanyar-ne. Ara el que cal és potser una gran reflexió de cap a on volem anar, un front comú d’administració i sector privat, perquè sí que es pot confiar en què la crisi s’acabarà i tornarem a omplir els calaixos de diners, però si això passa abans que prenguem decisions, d’aquí a no pas gaire temps tornarem a estar en el mateix punt mort.